Entrevistes

Laia Viñas: “avui, escriure en català és un acte polític i reivindicatiu”

L’autora de Les Closques té un projecte periodístic a les Terres de l’Ebre perquè “cal posar en valor el que tenim”

La Laia Viñas Abadie va néixer a Xerta (Baix Ebre) l’any 1997. És periodista i ara, tot i que ho diu amb la boca petita, també és escriptora. Quan escriu diu que ‘rodoreja’ i que no se n’amaga. Des del 10 de març d’aquest mateix any, la seva novel·la Les Closques (Premi Documenta 2020), que publica L’Altra Editorial, es pot trobar a les llibreries. L’òpera prima de l’autora entrellaça la veu d’una infància al Delta de l’Ebre amb el relat de l’avui al barri de Gràcia de Barcelona.

Tenint en compte el context, hem de parlar de la pandèmia i del confinament. Com ho ha viscut a nivell personal i professional? 

A nivell professional va ser un buit perquè estava acabant un màster a Barcelona i quan van decretar l’Estat d’Alarma vaig baixar cap a casa, a Xerta. I personalment, això fa de molt mal dir, però com que estava tot bé al meu entorn no m’ha suposat un dalt a baix. De fet, aquest confinament em va ajudar molt a parar una mica perquè venia d’uns mesos de treballar molt i, a banda, em va servir per acabar d’estructurar el llibre i per acabar-ne la tercera part. Llavors, durant tot l’estiu vaig aprofitar també per editar i reescriure. Per a mi va ser molt profitós. 

Diu que el confinament li va servir per treballar en el llibre. Pel que fa al contingut, diria que n’hi ha alguna influència?

Jo diria que no perquè…no, no, no. Crec que amb l’escriptura em vaig evadir molt d’aquest tema i tenia clar que no volia fer res pandèmic; ni cap dietari, ni res semblant. Així que vaig seguir treballant en el que ja tenia. I la veritat és que el confinament no hi va influenciar en gaire cosa.

Centrem-nos en el seu llibre, ‘Les Closques’. Què la porta a començar a escriure una novel·la?

Jo anava a la ‘uni’ encara i sobretot als principis de curs anava bastant bé de temps. A banda, jo els caps de setmana baixava a casa i tenia dues hores i quart cada dilluns i cada divendres de viatge. Llavors, durant estos ‘ratos’ lliures, primer llegia i després vaig començar a escriure una mica perquè m’interessava evadir-me de la feina i de la vida que portava. Jo sempre he llegit molt i vaig començar la novel·la per fer alguna cosa. Com que de temps mort al transport públic en tenia moltíssim, podia anar fent i podia anar avançant.

Per què decideix titular el llibre ‘Les Closques’? És decisió seva o hi ha part de recomanació externa?

Jo vaig presentar el llibre al Documenta amb un títol més llarg. Mmmmm…es deia ‘La vida de les cloques’, però no m’acabava de fer. Trobo que això dels títols no em sortirà mai bé perquè m’és molt difícil. Després, em van trucar per dir-me que havia guanyat i quan vam començar a fer una mica de faena d’editar, l’Eugènia, la meva editora, me va dir que el títol podia ser millor i que tenia tres o quatre dies per pensar-ne un altre abans que s’anunciés el premi i al final vaig quedar-me en este (Les cloques). Tampoc va ser massa meditat.

A l’hora de crear la trama i els personatges, s’inspira en experiències que ha viscut i que coneix? 

Dels personatges i la trama, realment, coses verdaderes i que jo tingui a la meva vida, potser només son los llocs geogràfics. Jo no visc al Delta de l’Ebre, però el tinc molt a prop de casa i la meva iaia quan era petita hi vivia. Llavors, una part de la novel·la passa a Suïssa i els meus iaios van emigrar a Suïssa. I l’acció que passa a Barcelona és al barri de Gràcia perquè és on vivia quan vaig marxar a estudiar a la universitat. Aquests llocs geogràfics específics sí que tenen relació amb mi, però els personatges o el que els passa, és totalment ficció.

Vaig acabar el llibre el dia abans que s’acabés el termini del premi; el vaig entregar molt in extremis

Ens ha parlat una mica ja del Premi Documenta, en quin moment i per què decideix presentar-hi el llibre? 

Jo he seguit sempre el Documenta. És un premi interessant perquè és adreçat a joves i veus que molta gent que en surt és molt potent. A part, el premi el publica L’Altra, que és la meva editorial preferida de l’univers, tinc quasi tots los seus llibres. 

Vaig acabar el llibre el dia abans que s’acabés el termini del premi; el vaig entregar molt in extremis. Quan vaig veure que tenia forma, vaig pensar que era bona idea presentar-lo al Documenta perquè els premis son una bona opció si ets algú que vol publicar i no ets ningú.

Diu que “no es pot escriure sense haver llegit molt abans”. Considera que vostè ha llegit prou, doncs? 

No sé si prou (riu). Clar, al final posar-te a escriure llibres és una cosa també una mica agosarada, no? però sí, crec que si no llegeixes o si no t’interessa la lectura és complicat que dediquis temps a escriure un llibre, perquè és realment molt costós, molt més del que jo m’esperava. Li has de dedicar moltes hores, és un procés molt frustrant…si no t’agrada llegir crec que és molt complicat.

Quin tipus de novel·la li agrada llegir? N’hi ha alguna que l’hagi inspirada especialment en la seva primera obra? 

M’agrada molt la literatura catalana del segle XX, sobretot escrita per dones: Montserrat Roig, Mercè Rodoreda i la Víctor Català. I crec que estilísticament i temàticament m’hi assemblo i tampoc no ho he volgut amagar. Ara se’ns assenyala molt a les escriptores joves que escrivim com Rodoreda. “És que rodoreja molt”, i jo crec que, al principi, és normal que tothom escrigui com escriu algú altre. Crec que les influències sempre es noten.

Els joves, a la precarietat, si li hem de trobar un costat bo, és que ens fa espavilar

Diu que va estudiar Periodisme. Havent vist l’èxit de la novel·la, es vol dedicar de ple a la literatura o vol seguir treballant en el món periodístic?

Ara mateix estic molt contenta, anem per la tercera edició del llibre en dos mesos i mig. El que passa és que és molt complicat viure de l’escriptura, sobretot en l’àmbit català. M’encantaria, però és molt irreal. A banda, crec que si fas altres coses paral·leles és més fàcil que et vinguin idees que després puguis canalitzar en una novel·la o en relats curts. 

Viure del periodisme és molt complicat també en els temps que corren, però crec que és més viable i que hi ha lloc per fer un periodisme diferent al que estem acostumats. Crec que els joves, a la precarietat, si li hem de trobar un costat bo, és que ens fa espavilar.

Ha publicat la seva primera obra sent una dona de 23 anys. Algú ha menystingut la seva feina i el seu valor professional a causa de l’edat?

Crec que això moltes vegades es veu com un valor afegit. Ho parlem també quan ens ajunten amb en Pol Guasch, l’Anna Gas i la Irene Pujades. Està molt bé que et reconeguin que ho has fet sent jove, però crec que el valor literari és el que és i no importa l’edat. I llavors, m’he trobat amb crítiques que diuen que a les escriptores joves se’ns hauria de prohibir llegir Rodoreda per no acabar escrivint com ella.

“Hi ha una fornada d’escriptores joves que ‘rodoregem’ i no passa absolutament res”

O sigui que ha patit més discriminació pel fet de ser dona.

Sí, per ser una dona jove que escriu d’una certa manera… Sí que hi ha una fornada d’escriptores joves que ‘rodoregem’ i no passa absolutament res. Tenim una escriptora catalana super potent i boníssima com a referent. No veig crítiques d’aquest estil a homes que escriguin com Foster Wallace, Monzó o Josep Pla, i n’hi ha molts, també. No sé perquè serà (riu). Però bé, se m’està ficant en un sac que, sincerament, a mi m’importa bastant poc. Hi ha una mica de condescendència. 

Com a jove, es considera part de la generació de les dues crisis?

Sí, totalment. Jo crec que en formem part tots els joves i que s’ha d’assumir. Fa molta ràbia perquè som una generació que viurem molt pitjor que els nostres pares i que estem molt preparats, però que després això no es tradueix en oportunitats laborals ni en una vida més digna. No sé on està la solució, no sé què cal fer. També és una oportunitat per innovar i per mirar de fer el teu camí i de buscar opcions fora del sistema. Però no hauria de ser així tampoc.

Seguint amb aquest tema, hi ha una generació jove d’autors i autores que escriu exclusivament en català; és una acte de reivindicació? 

Jo escric en català perquè és la meva llengua i, al final, si tu parles en català i vius plenament en català com em passa a mi, tampoc et planteges escriure en un altre idioma. Però donades les circumstàncies del panorama polític i social…avui, suposo que escriure en català sí que és un acte polític i reivindicatiu. Si escrivint llibres en català podem contribuir a que la llengua no mori i que el teixit català cultural pugui respirar una mica, doncs perfecte.

Escriuria en castellà, doncs?

No, jo crec que no. No m’hi sento còmoda. Escriure és molt difícil, fins i tot en la teva llengua. No se’m va passar pel cap poder escriure en castellà perquè se’m faria estrany i molt complicat també.

Ha sentit la necessitat de viure a Barcelona per poder desenvolupar la seva carrera literària? 

Sí, sí, clar. Barcelona té molta oferta cultural i està molt bé marxar de casa i veure altres coses, però al final és una obligació perquè la gent que es vol quedar aquí (a les Terres de l’Ebre) i estudiar una carrera i tenir oportunitats laborals veu que és molt complicat. Hi ha una centralització en el tema d’estudis i també a nivell cultural i d’infraestructures. És la problemàtica de sempre: Barcelona és capital i és una gran ciutat que s’ha de potenciar i em sembla perfecte, però crec que les Terres de l’Ebre, en especial, estem molt, molt, molt maltractades.

Te pensat seguir vivint a Catalunya o es planteja iniciar algun projecte fora d’aquí?

No, la veritat és que no. He fet canvi de xip. Jo vaig marxar a Barcelona perquè en tenia ganes i he tornat a casa (a Xerta) convençuda que les persones hem de poder viure a casa nostra, al lloc on hem nascut i que tots els territoris han de poder tenir igualtat de condicions i que ens hem de poder guanyar la vida aquí. He fet molta reeducació en això. Començant el projecte de periodisme local del que us he parlat abans a les Terres de l’Ebre, tenim la convicció que cal posar en valor el que tenim. I jo crec que això s’ha de fer des d’aquí, amb una base aquí per fer valdre el que tenim.

Per acabar, ens pot recomanar un llibre?

Ara m’estic llegint Terres Mortes de la Núria Bendicho i m’està agradant molt, la veritat. No l’he acabat encara perquè no tinc gaire ganes de llegir amb tota la feinada de la promoció del llibre; des d’abans de Sant Jordi que gairebé no llegeixo. No ho faig no perquè no m’agradi, sinó perquè tinc al cap altres coses, però ara mateix recomanaria aquest.

[Vídeo resum]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s